La importància de la contenció emocional en moments crítics
No necessitem consells; necessitem presència.
Quan algú travessa un moment crític —una pèrdua, una crisi, una notícia devastadora— la primera reacció de l’entorn sol ser voler alleugerir el dolor: dir alguna cosa que consoli, donar ànims, buscar solucions. Però sovint, el que més necessita aquella persona no és una resposta: és contenció.
La contenció emocional no és dir les paraules perfectes, sinó estar present d’una manera segura, sostinguda i amorosa. És ser refugi quan tot trontolla.
Què vol dir “contenir emocionalment”?
Contenir vol dir:
Ser-hi sense pressa, ni pressió.
Donar espai a l’altre perquè expressi el que sent, com ho sent.
Sostenir el dolor sense voler arreglar-lo.
Acceptar el silenci, la ràbia, el plor, la confusió.
Ser una presència estable quan tot dins l’altre és incert.
Contenir no és consolar. Consolar pot voler fer callar el plor (“no ploris més”), mentre contenir és dir amb la mirada: pots plorar aquí, estic amb tu.
Què necessita una persona en crisi?
Que no la jutgin.
Que no li diguin “sigues fort/a”.
Que no li treguin valor al seu dolor amb frases com “podria ser pitjor” o “tot passa per alguna cosa”.
Que no l’obliguin a parlar si no vol.
Només presència, proximitat i validació.
Això val tant per a famílies com per a professionals que intervenen en situacions d’emergència.
Com aprenem a contenir?
A la vida quotidiana, la contenció emocional es pot aprendre i practicar:
Respira abans de respondre a algú que pateix.
Escolta sense interrompre, sense jutjar, sense donar consells immediats.
Mira als ulls, mostra’t disponible.
Pregunta amb suavitat: “Vols que et digui alguna cosa o només vols que t’escolti?”
Respecta el silenci. A vegades, és l’únic que necessita l’altre.
A la meva pràctica terapèutica, formo també professionals de l’emergència (sanitaris, policies, bombers) per desenvolupar aquesta habilitat. Perquè contenir emocionalment no és només útil en una consulta o una ambulància: és una eina de vida.
I quan no podem contenir?
També passa. Si ens supera, si ens remou, si ens fa por… està bé reconèixer-ho. I buscar suport per nosaltres també. Perquè per contenir, cal haver estat contingut. Per sostenir, cal sentir-se sostingut.
